Escrits pels que ja no van a l'escola

Algunes reflexions sobre la Història (en majúscules)

Quina Història?

A finals de la dècada dels 90, el món de la historiografia es va veure sacsejat per un corrent de pensament que tenia com a element central el mateix fi de la Història. La justificació d’aquesta idea es fonamentava en la certesa que amb la caiguda i desaparició del sistema comunista que posava fi a la Guerra Freda quedava demostrada la supremacia del model de societat occidental capitalista ( amb l’extensió de tots els valors que representava d’igualtat, democràcia…) Aquest sistema social constituïa el darrer estadi de l’evolució social de l’Home. Conseqüentment, la Història entesa com a procés evolutiu de la societat havia arribat al seu punt culminant.

Al carro de la nova teoria s’hi van apuntar alguns historiadors que amb les seves esquel-les mortuòries van provocar un encès debat en el món historiogràfic.

Realment era possible acceptar que la Història hagués arribat a la seva fi? Per respondre la qüestió només calia centrar-se en la màxima que diu que hi haurà història mentre hi hagi poder. Ras i curt. Al o als qui manen sempre els caldrà el recurs de la Història com a mitjà per moldejar el passat i adequar-lo a l’ordre social concret que pretenen defensar. No importa l’estadi evolutiu al que hagi arribat la societat, sempre hi haurà algú que necessiti cercar en el passat per trobar una justificació.

Ja el 1976 l’historiador Jean Chesneaux en el seu llibre Fem taula rassa del passat? (Siglo XXI, 1984) assenyalava que alguns aspectes dels historiadors, vindrien a funcionar al servei de l’ordre establert i dels seus valors dominants. Encara que convençuts del la seva “llibertat científica” aquests professionals reproduirien en la seva activitat les conductes característiques d’aquesta societat, a difondre la seva ideologia i a legitimar les seves institucions. Segons Chesneaux això ha passat en tots els temps i llocs (pàg.39)  : “Prescindint d’uns pocs historiadors “franctiradors” o militants […], el saber històric esta acaparat per una minoria que en connivència amb la classe dirigent accepta els seus valors ideològics i du en línies generals la mateixa vida confortable; de l’escriba egipci a l’acadèmic soviètic, passant per l’historiador liberal “d’esquerra””

Al cap i a la fi, i seguint aquesta línia, la pretesa Fi de la Història no fou res més que un foc d’encenalls ideat per justificar el sistema capitalista occidental ( no en va, el seu teòric principal un nord-americà d’origen japonès, Francis Fukoyama era un funcionari del departament d’Estat del govern yanqui)

Un dels àmbits on subtilment es deixa notar la màxima anteriorment citada és a l’escola i, més concretament, en el tractament que molts llibres de text donen de la història com a mitjà per justificar la societat actual. Encara avui, molts temes de la nostra història estan contaminats d’enfocs, mites, oblits i parcialitats que ajuden a vestir una història-model consensuada des de les altes instàncies educatives i polítiques.

Un exemple d’això i centrat en la història de Catalunya contemporània és l’enfoc burgés que els llibres de text continuen donant del catalanisme. Si bé és cert que l’impuls inicial del catalanisme (mitjans del segle XIX) , i la seva vertebració com a ideologia política efectiva (primers anys del s. XX ) fou un moviment dirigit per la burgesia i els seus inte-lectuals, no ho és menys que a la dècada dels anys vint el catalanisme fou integrat per una altra força social: la classe obrera (teoria, aquesta, defensada pel recentment desaparegut Josep Termes en un dels seus darrers llibres: "La catalanitat obrera"Editorial Afers, 2007)

Ara bé, la majoria dels llibres ,per no dir tots, passen per alt l’existència d’un catalanisme radical, obrer i dirigit per proletaris. Si hom es preocupés de parar atenció als textos de les diferents publicacions obreres del moment s’adonaria de l’existència d’una massa de material obrer d’un sentit nacional inequívoc, que oscil-lava entre l’autonomisme, el sobiranisme i l’independentisme. Es més, quant es dugué a terme la campanya per l’aprovació en referèndum de l’Estatut de Núria ( aprovat ne referèndum popular el 2 d’agost de 1931 i que en el seu 1er article definia Catalunya com un Estat autònom dins la República espanyola ) totes les forces obreres ( amb alguna reticència del PSOE) es pronunciaren a favor.

D’exemples com aquest se’n podrien trobar uns quants i no només referits al nostre passat. A història general encara es parla de l’entrada dels EEUU a la Segona Guerra Mundial gairebé com si s’hagués tractat d’una acció humanitària (quan està més que provat que els interessos politicoeconòmics van tenir un pes considerable,i  no en va, la resolució del conflicte va comportar l’emergència dels EEUU com a superpotència mundial)

En la seva recent autografia, Años interesantes.Una vida en el siglo XX (Crítica, 2003) l’historiador E. Hobsbawn ens diu (pàg. 273): “La història esta sent revisada o inventada avui més que mai per persones que no desitgen conèixer el vertader passat sinó només aquell que s’acomoda als seus objectius” En aquest sentit els exemples citats anteriorment no deixen de ser una mostra de les paraules de Hobsbawn i exemplifiquen com dels àmbits de poder se segueix utilitzant la Història per alterar el passat.

Es pot ser socialista, socialdemòcrata, conservador, ecologista, burgès, obrer o el què es vulgui… però no per això s’ha d’alterar el passat amb la intenció de donar una visió determinada d’un present moldejat segons els valors, la ideologia o el cofoisme intel-lectual definitoris dels grups instal-lats en els òrgans de poder, contribuint així al manteniment de l’statu quo que defensen.

Cal donar veu a tots els elements que puguin ajudar a conformar una història més complerta ( des d’actors històrics com la classe obrera o les dones fins a les voluntats que en moments concrets, porten als pobles a actuar d’una manera o una altra, etc.). Fent-ho, aconseguirem tenir una visió més ample del passat per entendre millor un present, que va més enllà de qualsevol visió estereotipada imposada des del poder.

Sigui com sigui, una cosa està clara: existirà Història mentre existeixi el gènera humà. Ara bé, quina Història…?



Dues reflexions al voltant del mateix tema

El febrer d'aquest any vaig tenir la sort d'acompanyar un dels grups de 4t. d'ESO de l'escola a l'exposició permanent El cos vestit al Museu Tèxtil i de la Indumentària ( Palau de Pedralbes ) Tant l'exposició com la visita guiada que vam realitzar van ser tan profitoses i recomanables que hem van inspirar unes quantes línies dels dos escrits que penjo per si algú s'avorreix.

La Lucy no era com les altres

La Lucy no era com les altres. No, no era ni la més alta, ni destacava pel seu aspecte, ni tenia els cabells més macos ni la seva figura s’imposava entre les de les altres fèmines. Res d’això. La cosa anava per un altre camí: la Lucy estava destinada a passar a la Història en majúscules. Bé, d’aquest petit detall no en sabia res – d’altra banda, si ho hagués sabut, li hauria importat quatre pitos – La seva vida, dintre dels paràmetres de l’època, era exactament igual que la dels seus congèneres: créixer aprenent dels més vells, ser acceptada pel seu grup, trobar parella – segurament més d’una com era natural – i portar descendència per omplir el món.

El millor de la vida de la Lucy era el grau de llibertat que tenia. No li interessava res que no fos pràctic, d’una utilitat provada i sense complicacions – les coses si es poden fer fàcils per què complicar-les – En aquest punt era taxativa. Vanalitats com el vestir i la moda no eren el seu fort.  Altres ja ho haurien de patir això de la moda i les imposicions de gènere que porta aparellades. Perquè, és clar, sempre hi hauria el gallet de torn que acabaria imposant – sempre per la força,evidentment – com, quan i què caldria posar-se sobre el cos de cada femella del planeta. Uf, només de pensar amb la Lucy engalanada amb les cotilles que duien les cortesanes del s. XVII, els vestits que imitaven el fust d’una columna clàssica que a principis del segle XIX matarien de pulmonia infinitat de dones per la raó absurda d’humitejar les teles perquè s’arrapessin millor al cos i que les convertia en neveres caminants, o les estrambòtiques faldilles amb les que es “movien” les dones dels industrials rics del s. XIX ,fa posar els pèls de punta. Quin món de mones. Vestir per patir.

 Recreació de l'aspecte de la Lucy

Com dèiem la Lucy era un esperit lliure destinat a coses més grans i transcendents que preocupar-se per quins pantalons es duran la propera temporada, quins colors són més guais o quina talla li entra o li deixa d’entrar. L’esclavitud de les modes li quedava massa lluny. Cap convenció estètica es pot equiparar a passar a formar part de la història – de nou, en majúscules –

I no és cap broma. La Lucy, va viure fa 2 milions d’anys i, fins el dia d’avui, és l’únic exemplar complert d’Austrolopithec conegut. Aquesta espècie es considera l’avantpassat més llunyà de l’homo sapiens, és a dir, dels futurs homes i dones esclaus de les modes.

Quan vestir es converteix en opressió

Un dels trets distintius de la nostra espècie és el fet que la Natura (per una raó evolutiva o per pura casualitat) un bon dia ens va agraciar amb un cervell prou desenvolupat —en un temps rècord en termes absoluts— i capaç de crear societats humanes organitzades al voltant d’una mena de termòmetre (regulador) anomenat cultura i que, des d’aleshores, ens ha marcat el camí a seguir en tant que espècie «racional i civilitzada» diferent a les de la resta d’animalets que habiten el planeta.

Ja fos per alleugerir les rigurositats climàtiques primer, com per amagar les «vergonyes» després -en el moment, és clar, que els sexe va deixar de tenir finalitats purament reproductives-, el fet que ens cobrim el cos amb trossos de roba és un dels signes més antics i indiscutibles de la nostra cultura anomenada occidental; altres cultures no s’estan per tants romanços i es vesteixen exclusivament per protegir-se dels elements i no pas per tapar res inadequat a la vista. Des d’un bon començament, doncs, el fet de vestir-se ha estat i continua sent un dels trets definitoris de la nostra civilització.

Malauradament, i com succeeix amb infinitat de grans idees nascudes del bon sentit comú humà —i seguint la màxima «si és fàcil per què coi ho hem de complicar!»—, amb el pas dels temps i de bracet amb la creixent dominació masculina de la nostra civilització, anà prenent una direcció cada vegada més opressiva per no dir inhumana i allunyada d’aquell sentit pràctic inicial, (paradoxa sublim si tenim en compte que vestir és un invent exclusiu dels i per als humans)

Algú podria pensar que tot això són exageracions d’una ment ressentida que des del seu paradís intel·lectual proposa un retorn al passat: que correguem cap als nostres armaris, arrepleguem tot el que hi trobem i avancem el calendari de la revetlla de Sant Joan per, acte seguit, lliurar-nos a la nuesa original que tant bé lluïen els nostres ancestres (Adam i Eva o qui sap si la Lucy i la seva parentel·la d’australopitecs). Però no és ben bé així. De cap manera. Aquesta breu divagació no és res més que una petita reflexió al voltant de les impressions sorgides després de la visita a l’exposició El cos vestit, organitzada pel Museu Tèxtil i de la Indumentària al Palau de Pedralbes, que vam fer els dies 22 i 23 de febrer amb els de grups de Visual i Plàstica de 4rt ESO.

La primera idea que hom té quan li diuen que visitarà un museu tèxtil —especialment si davant del seu nom trobem l’article masculí «el»— és la d’una tortura matinal que pot ser més frustrant, fins i tot, que donar classe als pesats de... A la ment es comencen a acumular imatges d’inacabables sales plenes de vitrines amb vestidets de dona de totes formes, colors, materials i talles que hom es pugui imaginar. La realitat però va ser tota una altra.

Efectivament, la visita a l’exposició és en realitat un apassionant i colpidor passeig per la història de l’evolució del vestit femení al llarg dels darrers 6oo anys. Apassionant perquè sala rere sala el visitant pot veure en viu peces de vestir originals de cada època d’un gran valor històric —en aquest sentit se’ns apareixen talment com a imatges congelades d’un passat real i intangible— i material, no s’ha d’oblidar que els teixits són materials de molt difícil conservació.

I colpidor, d’aquí la dissertació inicial d’aquest escrit, perquè ja des de l’inici del recorregut surt a escena el que es convertirà en una constant del passat i que amb matisos arribarà fins als nostres dies: el vestit com a mitjà de diferenciació social i de dominació de l’home sobre la dona.

Dirigits per l’eficient guia del museu, doncs, anàrem veient com d’un temps d’igualtat inicial en el vestir a l’època medieval —potser discutible— es va anar passant progressivament a l’ús dels vestits com a mitjà que permetia situar els individus en la seva «justa» posició social. No en va, tots els models exhibits provenen de les classes benestants de les societats de cada moment mentre que allò amb què es cobrien la resta —la majoria!— senzillament no s’ha conservat donada la mala qualitat i la reutilització —reciclatge avant la lettre— dels teixits. Sala rere sala i època rere època, també descobrirem com l’home utilitzà el vestit per a una altra finalitat perfectament premeditada: com a eina d’opressió sobre el gènere femení considerat com a inferior al propi i, per tant, submís a la seva voluntat i desig. 

 Corsé del segle XIX o com apretar un cos femení fins al límit. La botella de la Coca-Cola en viu.

De la vestimenta arrapada al cos (gràcies al perfeccionament de les tècniques de tall i confecció ) utilitzada pels nobles del Renaixement, a la moda postrevolucionària i napoleònica dels teixits arrapats al cos de la dona per semblar una columna clàssica (efecte que s’aconseguia humitejant la tela perquè s’adherís millor al cos amb la nefasta conseqüència de portar a sobre una mena de nevera ambulant que combinada amb les inconveniències climàtiques provocà incomptables morts per pulmonies), es passa a les enormes faldilles de les dones-campana dels nous-rics burgesos que comandaven la societat industrial del s. xix i que no les deixaven literalment ni fer dues passes sense el perill de «volcar» com ho fa un cotxe de ral·lis, i fins a les terribles faixes que comprimien la columna de la dona tirant-la cap al davant mentre feien sobresortir la part del darrere —el cul— per aconseguir la desitjada forma de S —o de cigne, com més amablement ho titllaven— i que podem veure artísticament representada en multitud de quadres dels grans pintors impressionistes com ara la Tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte de Seurat.

 "Dones-cigne" a l'illa de la Grand Jatte de Seurat

Tot plegat provoca una doble sensació en el visitant despert: per una part, hom pensa «com es poden arribar a aquests extrems d’absurditat i crueltat amb qui t’envolta?», i, per altra banda, dones gràcies a qui sigui pel fet de viure en una època en la qual tot aquest horror ha estat superat i forma part del passat. O no...

I heus aquí que el recorregut ens encaminà cap els nostres temps i, quan tot feia pensar amb un final feliç com el de qualsevol conte de fades, ens toparem amb la mateixa constant que havíem constatat fa 600 anys: el vestit —ara transformat en el que en diuen «moda»— segueix sent un mitjà de diferenciació social —qui ho diu que no existeixen les classes socials?— i d’opressió d’un gènere per un altre —ara, però, les dones també participen de la pròpia opressió de gènere—.

Al final i després d’aquesta interessant i molt recomanable visita, hom no pot deixar de pensar en la famosa màxima que el simpàtic Tancredi li engaltà al bonàs de Don Fabrizzio, el Gattopardo, i que tant bé s’adapta al món actual: «que tot canviï perquè tot segueixi igual». Resta per als més joves —en el cas que ens ocupa els de 4rt ESO— preguntar-se: «fins quan ha de durar la broma?».




El vell general 

Un dels records més vius que tinc de la meva infantesa són les hores caòtiques i intenses que van envoltar un del dels fets més recambolescos de la nostra història recent. El 23 de febrer de 1981, un grup de guàrdia civils armats amb les seves metralletes i pistoles reglamentàries i comandats per Antonio Tejero i Francisco Armada i Milans del Bosch van irrompre en l’hemicicle del Congrés espanyol per donar “un cop de timó” a la nau – suposadament a la deriva- de la nació espanyola.

 Mentre les càmeres del Congrés enregistraven l’enrenou generat entre els diputats, al parquet de l’hemicicle,de peu i amb les mans a la cintura – com la que fan els professors quan s’enfaden amb algun alumne -  destacava la figura d’un ancià diputat que, aguantant el tipus –amb un posat un tant quixotesc-, de seguida s’acostà als colpistes per demanar-los explicacions prescindint de la pluja de bales intimidatòries que queien del sostre.

 Davant d’aquest desafiament i veient que l’ancià no seia, Tejero se li acostà i l’engrapà pel darrera en pla judoca amb la intenció de fer-lo caure per força però sense cap èxit –qui sap si fou un senyal de com els acabaria sortint la cosa a la colla pessigolla de verd –

 Així doncs, el vell diputat seguí ferm com un roure fins que el president del govern, Adolflo Suàrez el “convidà” a seure al seu ascó. Acció que acceptà amb resignació però a contracor. El què en aquells instants li deuria passar pel cap al general i diputat Manuel Gutíerrez Mellado només ho poden saber aquells que alguna vegada han experimentat una traïció per part dels seus subordinats més baixos.

 Evidentment, de tots aquests sentiments jo no en podia tenir encara ni idea però la valentia xulesca i quixotesca d’aquell ancià em va quedar gravada a la memòria.

Anys més tard, i mentre llegia un llibre sobre el misteriós fenomen de la Transició va tornar a aparèixer el nom de Gutíerrez Mellado.Com que eren temps en els quals em dedicava a pentinar gats vaig pensar que podria escriure quatre línies sobre aquell vell militar i diputat que de petit m’havia impactar tant i que, per sempre més, em ve al cap quan es fa referència al cop del 23-F.

 Manuel Gutierrez Mellado

  

Un dels pilars fonamentals amb els que es va sustentar Franco i el seu règim dictatorial al llarg de 38 anys van ser les Forces Armades. L’exercit fou el garant més ferm del règim i un dels elements que més van preocupar als qui van realitzar la Transició.

Al llarg de la dictadura l’exercit havia evolucionat poc. Franco el pervertí renunciant a crear un exercit modern però nomenant i substituint càrrecs segons la seva voluntat, mantenint uns sous baixos però garantint-los una àmplia gamma de serveis socials ( sanitat, habitatge, educació, fins i tot subministrant aliment a través d’economats exclusius pel seu ús)

La creença generalitzada entre l’oficialitat era que pertanyien a un grup privilegiat, que garantia els triomfs aconseguits durant la guerra civil i l’ordre establert. Aquest sentiment s’exemplificava amb la competència que tenien els tribunals militars per jutjar ciutadans civils en un ampli número de delictes polítics ( alguns exemples serien el Procés de Burgos del 70 o el de Puig Antich el 74) La jurisdicció militar en el procés repressiu estava reforçada per un tipus de desplegament sobre el territori que era en paraules de l’historiador britànic Paul Preston: “ propio de un ejército de ocupación” (La política de la venganza. El fascismo y el militarismo en la España del siglo XX. Ed62 pàg 353)

Malgrat tot, a mitjans del 60, en uns moments en que els sectors més joves i previsors començaren a plantejar-se el futur del règim, van començar a sorgir veus disconformes entre elements de l’oficialitat que apostaven per converir l’exercit en un cos modern i professional i desvincular-lo de l’àmbit de la política. Seguint aquesta voluntat apareixerà el 1974, un grup d’oficials englovats en la UMD ( Unión Democrática Militar) que es proposaren aconseguir aquests objectius.

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i el procés polític obert per decidir cap a on calia encaminar el país,  l’estament militar va tenir que posicionar-se: o seguir mantenint l'estatu quo dels darrers 40 anys o sumar-se al procés de transició democràtica. Aquest darrer, de la mà del rei Joan Carles i d’Adolfo Suàrez, ja portava un temps preparant-se mentre es tantejava els diferents integrants dels poders fàctics del franquisme: des dels polítics fins a l’Església passant pels agents econòmics i pels mateixos militars.

Els elements més durs i “blaus”( els que quedaven de la guerra civil, els que ho devien tot al règim i els més ultres ) es van replegar en l’anomenat “búnker” (és a dir, l’immobilisme més acèrrim de res que no fos el manteniment de l’estatu quo dels darrers 38 anys) Aquest militars ultres, a més de minar els esforços dels polítics civils per dur a terme una obertura del sistema, van treballar en diferents fronts per mantenir el seu poder en la direcció de les forces armades. 

 La repressió social duta a terme per la policia va ser un dels pilars fonamentals del Règim.

Per contra, els agents implicats en la transició eren conscients que la legitimitat d’un règim democràtic passava per la neutralització del búnker. Fou en aquest procés de contenció on destacà la figura del general Manuel Gutiérrez Mellado ( Madrid 1912- Guadalajara 1995)

Gutiérrez Mellado representà l’element militar compromès amb el procés cap a la democràcia, afluixant les veleitats immobilistes dels ultres i modernitzant l’exercit espanyol.

Malgrat tenir un passat clarament vinculat amb el bàndol franquista ( va lluitar al costat dels nacionals organitzant tasques d’espionatge i contraespionatge i organitzant la resistència “quitacolumnista”a Madrid) Gutiérrez Mellado va anar evolucionant cap a postures més aperturistes dins les Forces Armades. El 1970 ascendí a general. La voluntat contemporitzadora de l’exercit amb el procés de transició política que propugnava Gutiérrez Mellado va provocar que molts elements oberturistes el consideressin un “aliat” a tenir en compte entre les files dels militars. El seu ascens a tinent general el 1976 fou saludat entre la premsa d’oposició com: “ un paso más hacía la democracia “ Cambio16 o  “Su nombramiento garantiza la sinceridad del progreso democrático” El País ( citat a: Así se hizo la Transición Victoria Prego. Ed Plaza i Janés pàg 546)

Gutiérrez Mellado tenia molt clar que els militars no havien d’intervenir en el procés cap al canvi de règim ja que considerava que: “Los militares queremos dedicarnos a nuestro oficio, que es el de las armas y deseamos que el país resuelva sus problemas de todo orden, incluidos los políticos y utilizando los medios e instrumentos que posee” ( Citat a Navarro Estevan, Joaquín. 25 años sin Constitución. Ed Foca. Pàg 45)

El setembre de 1976 passà a ocupar el càrrec de la Vicepresidència Primera del Govern per Assumptes de Defensa.Cèrrec que mantingué després de les eleccions del 15 de juny de 1977.

En el temps que va durar la transició Gutierrez Mellado , amb la connivència d’Adolfo Suárez, va actuar en dos fronts:

-         allunyar els elements del bunker hostils al procés de canvi: ja fos col-locant en llocs clau de la jerarquia militar i d’ordre públic a elements propers a ell, com el nomenament a finals de 1976 de Antonio ibáñez Feire com a director general de la Guàrdia Civil o el de Mariano Nicolás García com a director general de Seguretat, o bé, a través dels destins estratègics que allunyaven dels punts de tensió als elements més pertorbadors, el més important dels quals va ser la separació de Milans del Bosch ( un dels capitostos del bunker i posterior protagonista destacat en el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981) del seu lloc clau de cap de la División Acorazada Brunete.

-         Aprofundir en la professionalització de les Forces Armades.

Algunes d’aquestes mesures però no van ser obstacle perquè el 23 de febrer de 1981, alguns dels elements del búnker protagonitzessin el que havia intentat Gutiérrez Mellado amb aquestes mesures: un cop d’Estat militar. 

 El gest "heroic" de Gutíerrez Mellado és una de les imatges més recordades del cop d'Estat del 23-F

De fet, una de les imatges més conegudes d’aquest Cop fou la de Gutíerrez Mellado aixecant-se del seu ascó, demanant explicacions als colpistes. Acció, entre valenta i teatral, que sintetitzava la trajectòria no únicament d’aquesta figura militar clau en el procés de la transició sinó també la pervivència de corrents involucionistes operatius dins les Forces Armades postfranquistes.

El que ha de venir

 Ara que a Espanya estem a tocar d’unes eleccions generals i que tot fa pensar que hi haurà un canvi de president, val la pena recordar alguna “perla” que van sortir de la boca del candidat Rajoy.

Rajoy

“A mi el que hagi passat fa 40 anys m’és completament igual. [...] Jo tinc una trajectòria inequívocament democràtica. A mi, això de Franco, m’és absolutament igual.”

Aquesta declaració ( com a mínim, inquietant, simple i barroera ) no és fruit de l’ingeni d’un ignorant qualsevol, ni del d’un capverd adolescent de l’ESO, ni tan sols d’un immigrant ( perdó, “nouvingut”) que acaba d’arribar de l’altra punta de món i amb prou feines coneix l’idioma del país veí. No, aquesta brillant afirmació va sortir de la boca del màxim líder de PP, Mariano Rajoy, en una entrevista que li feia en Jordi Basté el 16 de novembre de 2009 en el seu programa Els matins a RAC1. Tota una declaració de principis del seu emissor ( i, segurament del partit que representa)

A mi el que hagi passat fa 40 anys m’és completament igual. Aquesta frase segur que els sonarà moltíssim a tots els professors de socials de qualsevol institut de Catalunya ja que és la típica excusa que molts alumnes donen per no estudiar. La diferència entre aquests i el Sr. Rajoy però és que els primers ho solen dir per immaduresa mental ( sumada a unes dosis de rebel·lia adolescent), mentre que el líder del PP ho diu per immaduresa democràtica.

D’altra banda, i si mirem cap a Europa, segurament tampoc trobaríem cap líder polític important que se li ocorregués fer aquestes afirmacions ¿Algú s’imagina la cancellera alemanya Angela Merkel dient quelcom similar a la bajanada de Rajoy respecte al que va significar l’Alemanya nazi i Adolf Hitler, tant pel món com pel propi poble alemany? Òbviament, no.

Avui, ja sigui a Alemanya com en qualsevol altre país amb una democràcia saludable i que s’hagi vist implicat en el darrers 60 anys en algun conflicte armat, la tendència general és la que imposa la lògica històrica d’aprendre les lliçons del passat per entendre el present i dissenyar un futur millor.

Així ho han entès els principals representants del cos social, des dels polítics fins als intel-lectuals passant per tot l’espectre de la societat civil, que des dels seves respectives esferes d’influència consideren que la viabilitat d’una societat cohesionada i de respecte cap els altres passa per no menystenir ni oblidar les responsabilitats de les seves actuacions passades.

Un exemple recent seria la presència d’Angela Merkel al costat del Nicolas Sarkozy en els actes de commemoració de la fi de la Iª Guerra Mundial. Era la primera vegada que un canceller Alemany prenia part en el Dia de l’Armistici a França que marca el final de les hostilitats en el front occidental de la Primera Guerra Mundial l’11 de novembre de 1918. La cancellera Merkel, a més, va tenir la deferència d’estrènyer les mans dels veterans de la Segona Guerra Mundial presents en l’acte.

 La cancellera alemanya Àngela Merkel i el seu homòleg francès Nicolas Sarkozy en el moment de l'oferiment floral en memòria al soldat deconegut. Els vells enemics alemanys i francesos en un gest per la pau i el perdó. El passat com a recordatori.

Malgrat “l’oblit” del Sr. Rajoy, és una evidencia àmpliament acceptada que les dues grans tragèdies ocorregudes a Espanya i Catalunya en el segle XX van ser la guerra civil i, la conseqüent instauració de la dictadura franquista que va anorrear les esperances, llibertats i voluntats de tota una societat durant 40 anys.  Tot i això, encara hi ha qui s’entesta a passar pàgina d’un passat que li és incòmode. A tots aquests, les paraules pronunciades el 1938 pel president de la república Manuel Azaña a mode d’advertiment els hauria de fer reflexionar una mica més que a un jovenet de 15 anys: “l’obligació dels qui pateixen la guerra [és] treure’n una lliçó i de la musa de l’escarment, el major bé possible i quan la torxa passi a altres mans, a altres homes, a altres generacions… si alguna vegada senten que els bull la sang colèrica i una altra vegada el geni espanyol torna a enfurismar-se amb la intolerància, amb l’odi i amb les ganes de destrucció, que pensin en els morts i escoltin la seva lliçó: la d’aquests homes que han caigut embravits en la batalla lluitant magnànimament per un ideal  i que ara, abrigats a la terra materna, ja no tenen odi, ja no tenen rancúnia i ens envien amb les espurnes de la seva llum, tranquil-la i remota com la d’una estrella, el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: Pau, Pietat i Perdó.”

Amb tot, i no és qüestió de fer ciència-ficció, si fa 40 anys un grup de rebels facciosos no s’haguessin aixecat en armes contra la República exterminant i tallant de socarel el règim democràtic que s’estava desenvolupant, a hores d’ara, viuríem en un model d’Estat molt diferent a l’actual.

Com apunta l’historiador J.B. Culla al referir-se, a la qüestió al voltant del procés autonomista que s’estava començant a estructurar durant la República: “ L’Alzamiento d’aquell juliol va tallar en sec aquesta dinàmica, però no em sembla temerari afirmar que, sense el cop militar i la guerra civil, l’Estat espanyol republicà s’hauria transformat imparablement en un Estat de les Autonomies. Aquell Estat autonòmic configurat els anys trenta del segle XX hauria resultat millor, més autèntic que l’actual, perquè hauria sorgit de baix a dalt i és força probable que, a hores d’ara, hagués desembocat en un veritable sistema federal. 

 Franco i Hitler en la seva trobada a Hendaia el 23 d'octubre de 1940. Són imatges com aquestes i tot el què van implicar en la història d'Espanya que al Sr. Rajoy i el seus els importa "quatre pitos" El passat com a molèstia.

El sr Rajoy i tots els de la seva corda, ho saben molt bé i parapetats darrera la coartada constitucional porten 25 anys tirant terra al damunt del passat.



Pot ser un llibre perillós?


En la introducció del seu imprescindible llibre sobre els orígens intel-lectuals de la Revolució Anglesa del segle XVII l'historiador britànic Christopher Hill ens deia que "Para estar dispuestos a matar o a dejarse matar, la mayoría de los hombres necesitan creer intensamente en algún ideal" Aquesta afirmació l'he tinguda present desl mateix moment que l'ha vaig llegir. Abans que les armes, maten les idees. I aquestes poden tenir el seu naixement de les maneres més estranyes.
El contingut d'un llibre escrit fa gairebé 2 mil anys pot patir una alteració al llarg del temps fins a esdevenir una de les bases d'una ideologia criminal i antihumana.

El llibre més perillós

Pot ser un llibre perillós? I encara més, si es té en compte que es va escriure fa gairebé 2 mil anys? Pot ser capaç, d’altra banda, de marcar la consciència nacional d’un poble? O convertir-se involuntàriament en el substrat d’una ideologia que va empènyer la Humanitat al límit de l’abisme?  Aquestes i altres qüestions són les que es fa l’historiador Christhoper B. Krebs en el seu darrer llibre ”El libro más peligroso” (Ed. Planeta, 2011) al voltant de la Germània de Tàcit i la influència que va tenir aquest llibret al llarg del temps.

L’any 98 d.C. l’historiador romà Tàcit (Roma 55? - 117) va escriure un breu llibre titulat Germània (De origine ac situ Germanorum) en el qual descrivia diferents aspectes – des dels costums, a l’organització política i social passant pels aspectes simbòlics i artístics o els elements lingüístics- d’un seguit de tribus que en conjunt habitaven el  territori anomenat Germània i que abastava l’espai entre el Rin i els Alps. Un territori que el poderós imperi romà mai va poder sotmetre tot i els constants intents duts a terme per la seva totpoderosa maquinària bèl-lica. En el seu text Tàcit es limità a seguir el mateix que havien fet i feien altres historiadors del seu temps quan alhora d’escriure obres de caire històric: va recollir  informacions provinents de diferents fonts, plagades sovint, d’estereotips i llocs comuns que qualsevol romà de l’època tenia dels pobles bàrbars. De fet, l’historiador romà mai va posar un peu en territori germànic. Al cap i a la fi, no calia. Ni havia prou en relatar el recull d’ informació de segona mà ja que en la mentalitat dels lectors romans tot el que no formava part de la seva cultura seguia uns patrons comuns que diferien molt poc uns dels altres.

 Mapa de la Magna Germania, un territori mai romanitazat.

Durant l’edat mitja la Germània, com bona part del llegat clàssic, es salvà de la desaparició gràcies a les diligents còpies manuscrites que en van fer el monjos d’alguns monestirs repartits pel Vell Continent. A partir d’aquí anà pul·lulant d’un lloc a un altre ,canviant de mans, immersa ja en les voluntats i desitjos d’aquells que n’havien sentit a parlar i que en començarien a fer tan una lectura adaptada als seus interessos com un ús partidista vinculat a les necessitats de cada moment històric. 

En  aquest anar i venir hi jugaren un paper clau els humanistes italians i alemanys del renaixement,  que empesos per diferents raons, centraren la seva atenció en l’obra de Tàcit. Mentre els primers anhelaven recuperar el màxim de coses del seu passat -fins arribar a convertir-se en una passió malaltissa-  amb la idea de retrobar l’esplendor perdut dels seus gloriosos avantpassats clàssics. Els segons maldaven per trobar entre les línies de Tàcit les claus que els permetessin justificar-se com a nació i, de pas, anivellar-se culturalment als primers. Tan els uns com els altres i guiats per una passió gairebé religiosa s’embolicaren en una intensa cursa per reinterpretar la Germania.

Cap a l’any 1505, els humanistes alemanys amb la intenció de dignificar el seu passat no romanitzat haurien reinterpretat el text de Tàcit “oblidant” els elements més foscos i accentuant -o directament- inventant els més positius. El resultat final, fou l’aparició de la versió més estereotipada dels seus ancestres convertits, a partir d’aleshores ,en alemanys exemplars: “puros y nobles,de largas piernas, tez clara y cabellos rubios, poseen además un espiritu libre, un ànimo firme y una actitud honesta” (pàg. 129) A mesura que més magnificaven les pàgines de Tàcit més s’identificaven com a comunitat nacional. Amb el temps, aquesta versió humanista dels antics germànics serà convenientment exagerada i integrada en la ideologia nacionalsocialista.

En la dilatada trajectòria ideològica que s’anà fent de la Germània , no es pot oblidar la viva discussió que a mitjans del segle XIX,tingué lloc a França entre els qui creien que els primers pobladors del seu país eren germànics i el que ho negaven. Aquesta afirmació no era innocent ja que partia de la idea present en el text de Tàcit –de nou, adaptada als interessos personals de cadascú– que els germànics eren una raça pura que no s’havia barrejat amb cap altra. La idea de fons era reivindicar uns orígens racials purs per a tots aquells pobles que descendien directament dels germànics. De tots ells, els alemanys, serien els que sentirien amb més força aquests vincles racials amb el passat. 

 Representació modèlica dels germànics en un gravat del segle XVII. La ficció ja s'ha imposat a la realitat.

Aquesta reivindicació de puresa racial va ser una de les que, a les darreres dècades del segle XIX, més a fons van anar desenvolupant un conjunt de científics –a vegades pseudocientífics- fins a convertir-la en un article de fe per a tots aquells que, ja en els anys 30 del segle XX, beurien del programa ideològic nacionalsocialista orquestrat per Hitler i la seva mà dreta Himmler. 

Hitler i els seus adeptes no van ser res més que la culminació d’un moviment ultranacionalista alemany que s’havia anat formant durant la segona meitat del segle XIX i que, en el seu afany per aixecar i justificar un model nacional propi i singular –una versió alemanya de l’esperit de les nacions de Montesquieu –,  fixà els ulls en diferents fonts del passat, d’entre les quals - com no!- la Germània ocupava un lloc destacat. Des d’aquesta perspectiva el text de Tàcit esdevingué una mina ideològica que oferia els suficients elements per quedar ben convençuts d’allò que pretenien i dels objectius que calia aconseguir: des de la puresa racial germànica encarnada per la raça ària superior, fins a l’espai territorial que havia estat dels seus avantpassats i que ara calia recuperar, passant pel paper submís de la dona o l’esperit noble i guerrer dels homes.

Tots aquests aspectes de la Germània , com el d’altres fonts històriques,  convenientment trets del seu context històric i servits a una població, -com l’alemanya dels anys 30-enlluernada per un líder carismàtic i messiànic, donaren com a resultat una de les ideologies més antihumanes i fraudulentes de la Història.

Per Himmler i altres ideòlegs nacionalsocialistes, el text de Tàcit tenia un valor simbòlic tan enorme que, fins i tot, va planificar el robatori d’alguna de les còpies medievals existents darrera les línies enemigues. El risc s’ho valia ja que el premi era l’obtenció de la pedra filosofal del seu raonament. 

 Un dels emblemes identificatius que lluïen en els seus uniformes els psicòpates de les Waffen SS nazis eren caràcters rúnics germànics. El passat es materialitza en el present però sota una nova concepció.

 Més enllà dels intel·lectuals humanistes, els il·lustrats francesos, els romàntics nacionalistes alemanys o els psicòpates nazis,“El llibre més perillós” ens mostra com el passat d’un poble ,a través d’un text mancat de rigurositat històrica, es pot anar alterant convenientment per justificar el concepte que una comunitat humana té d’ella mateixa. L’alteració d’aquest passat li proporciona els mites i els símbols necessaris per reflexionar sobre la situació present en cada moment històric i convertir-se en un estímul per l’assoliment d’un futur millor o, en el pitjor dels casos ,per recuperar un suposat esplendor perdut en el mar del temps. Quan s’accentua i exalta la visió del passat fins a extrems mancats de tota reflexió crítica, el present esdevé quelcom insuportable que ha de ser superat. La solució passa per la idealització d’un futur millor fonamentat en els antics preceptes del passat. El preu que s’hagi de pagar mai serà tan elevat com per no intentar-ho. Malauradament la primera víctima serà, és clar, la Veritat.

Créixer

L'activitat de Nadal d'aquest any consisteix a fabricar un "bosc de valors". El valor assignat als professors i PAS ha estat "ajudar a créixer". Al voltant d'aquest valor he escrit les quatre ratlles que segueixen.

Ajudar a créixer

Ajudar a créixer. Aquest és el valor que ens ha tocat als professors i al PAS en el projecte del Bosc de Nadal. I què vol dir ajudar a créixer? Fàcil de dir-ho però no tant de reflexionar-hi. Un valor que engloba tots els altres i per als que es necessita l’ajut d’elements externs per posar-lo en pràctica. Un valor que enllaça el què fem com a professors amb tot allò que som com a persones.

Sovint, un es pregunta per què ha acabat fent allò que fa. Què és el que l’ha portat a dedicar-se a un camp professional com el de la docència i no a un altre (la vida està plena de professions, des de capador de pollets a ministre de l’interior, passant per guia turístic o recomptador de viatgers dels trens de rodalies, etc.) Així doncs, i a diferència de moltes altres feines, la nostra té la sort de comptar amb tot un seguit  de variables que la fan estranyament – i per que no, malaltíssament!- fascinant. Totes aquestes variables hi són presents cada segon de cada dia de cada any que et dediques a la feina. T’envolten pels passadissos de l’escola, se t’enganxen a classe, les duus a la sala de profes i les acabes arrossegant fins a casa. 

No és ara el moment de parlar de tots aquests aspectes de la professió però sí d’aturar-se en un fet específic: fer de professor comporta preguntar-se cada dia “per què ho faig això?” Aquesta és la qüestió que la majoria de nosaltres ens fem dia rera dia quan encarem els reptes que ens plantegen tant els nostres alumnes com els nostres companys i , fins i tot, el conjunt del sistema educatiu del que en formem part.

Per què ho faig? Per contestar a la pregunta sovint ens cal una resposta que amb més freqüència del que voldríem ens fa trontollar fins el dubte, o pot ser és que mai l’ hem tingut gaire clara. I així ens esforcem a  buscar la justificació màgica que ens reafirmi en allò que som i que fem. “ Arribarà algun dia...?”

I ves per on arriba el projecte de Nadal i algú proposa el valor d’“ajudar a créixer”. I de cop s’encén la llumeta,  l’EUREKA del científic boig que acaba de descobrir el pa amb oli. Ajudar a créixer. Res més exacte ni més concís. La resposta que estava esperant. Per què faig el què faig? Per ajudar a créixer. Ajudar és donar un cop de mà, una empenta en la trajectòria vital de tots aquells que tot just comencen a caminar “intel·lectualment” De tot aquest jovent que amb les seves singularitats com a persones i les seves generalitats com a grup s’estan formant com a futurs individus d’això que anomenem societat. Ajudar a que comencin a caminar pas a pas. A caure i aprendre a aixecar-se, a saber perdre i a poder superar-se, a seguir millorant i a saber conviure.

 Un bon mestre és qui ajuda a créixer. Quan ensenyem aprenem doblement: de nosaltres mateixos i de qui tenim al davant.

Créixer, és passar de petit a gran, de poc a molt. D’aconseguir autonomia personal i intel·lectual.  És despertar les infinites possibilitats que cadascun d’ells té amagades en el seu interior, uns més i altres no tant, uns més aviat i uns altres més tard, tant hi fa. 

El millor de tot és que ajudar a créixer és un fet recíproc. El que reben uns també ho rebem els altres però d’una altra manera, és clar. ¿O és que no sentim satisfacció quan veiem com els nostres alumnes prosperen i assoleixen tots els valors i capacitats que els intentem ensenyar? Aquest és el quid de la qüestió.

I vet aquí que a partir d’ara tinc una resposta més amb la qual contestar la pregunta: Per què faig de professor?... Doncs per ajudar a créixer. Depèn de cadascú de nosaltres que ens ho creguem o no.

Pastanagues

Sovint quan demanem als nostres alumnes que facin alguna cosa desinteressadament ja sigui presentar-se a un premi literari com ajudar a muntar alguna activitat, em surten amb allò tan capitalista de: "i què hi guanyem?" 
El model de societat actual ens inculca des de molt petits que hem de fer les coses per guanyar quelcom. Això estaria bé si el guany es referís a valors ètics o morals però no és així i el què s'ha de guanyar, normalment, és material i pel propi benefici.
Donant voltes al tema em van venir al cap la figura del superherois que poguent tenir tot el què volgués - per això té poders extraordinàris!- opta per actuar sense pensar en cap guany material.

Als superherois no els agraden les pastanagues

Reconec que des de sempre m’han agradat els superherois. Aquests personatges, amb poders extraordinàris, de doble vida i coberts amb vestimentes mai vistes, m’han acompanyat sempre allà on he anat –física però també mentalment – De fet, no m’imagino la vida sense la seva presència. Sí i no m’he begut l’enteniment quan faig aquesta afirmació. Per mi estan tan vius en la meva imaginació com ho pots estar tu. I ara no és qüestió de fer-te entendre que en el pla metafísic o, com li vulguis dir, tots plegats no som res més que pensament i imaginació. 

Quins moments tan emocionants els que he compartit amb les seves aventures i desventures contra els dolents més retorçats i malèfics. Quines lluites tan formidables i èpiques: Spiderman contra el Nan Verd, els X-Men contra Magneto, els 4 Fantàstics contra el Dr. Von Mort, Daredevil contra Kingping o The Avengers contra el Déu nòrdic Loki, entre molts d’altres. Quina colla d’acròbates pirats dignes del millor espectacle del Cirque du Soleil. Quins paios més atlètics –i atlètiques,mmmmmm...-  Quins... i així podria seguir fins a omplir mil pàgines.

Aquestes eren les coses que m’atreien i em seduïen de tots ells en la meva infantesa i adolescència. Les que poblaven la meva imaginació i els somnis més surrealistes d’aquells moments en la vida en que tot semblava possible. O és que quan eres petit no pensaves que algú podia tenir superpoders?No??? Doncs fes-t’ho mirar!

  De tota la colla, no n'hi ha cap que ho fagi per cap pastanaga

Amb el pas dels anys però la meva dèria pels superherois s’ha anat matisant -suposo que en paral·lel a la meva trajectòria vital i mental-. Ara, sense deixar d’estimar-los, m’hi aproximo amb nous enfocs molt més profunds i, sobretot, amb unes implicacions que encara m’han permès valorar-los molt més. Me n’adono que les experiències viscudes durant cada moment de la meva vida – de grat i de mala gana –m’han permès una connexió molt més profunda amb tots ells. És per això que ara els entenc millor. Perquè han de dur una doble vida – cal protegir als éssers estimats- perquè aquest doble rol els pot arribar a arruïnar la vida personal quotidiana – perdre la família, la parella estimada...- per què, fins i tot en ocasions, són odiats i perseguits pels mateixos a qui intenten protegir – la por al qui és diferent a tu – ,per què alguns prenen opcions tràgiques – sacrificar la vida pel bé comú-. Però sobretot i, per damunt de tot, per què fan el què fan: perquè no esperen res a canvi. No esperen rebre diners, ni elogis, ni fama ni cap altra recompensa que no sigui la  responsabilitat d’intentar fer el bé a través d’un do que només tenen ells. 

I és aquesta descoberta que, he fet amb els anys, la que més m’agrada d’aquests homes i dones. Per què sempre hem de fer les coses moguts per una recompensa sigui del tipus que sigui? Es que no podem ser capaços de fer les coses d’una altra manera? Hem d’anar sempre darrera la pastanaga? Hem d’esperar a guanyar quelcom?

Doncs la veritat és que la resposta no ho l’acabo de tenir molt clara. El què sí tinc clar és que és molt difícil actuar “superheroicament” però no per això cal deixar d’intentar-ho. I no m’estic referint a intentar salvar el món, o atrapar un superdolent. Res d’això! M’estic referint a afrontar de la millor manera possible i amb totes les nostres forces, les petites tasques i deures quotidians. Tots tenim un poder que compartim amb els superherois i aquest no és un altre que la responsabilitat. L’únic que ens separa d’ells és la magnitud d’aquesta. L’oncle Ben tenia raó quan li va dir al Peter Parker – Spiderman- l’afirmació que “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.

 

Pany i porta o la mona i el vestit de seda

Una de les coses més extraordinàries de l’art és la seva capacitat de suggestió. Davant d’una obra d’art ens hi podem passar hores, dies, anys o tota una vida reflexionant sobre allò que ens evoquen aquelles imatges que tenim davant dels ulls. ¿Quantes vegades podem escoltar aquella  melodia que ens evoca infinites i diferents sensacions? I una poesia, un llibre, una pel·lícula...?  Fins i tot la ment més obtusa i ofuscada, es pot suggestionar davant  el fet artístic. I és aquesta capacitat d’evocació la que fa de l’art quelcom de meravellós  i inexplicable. Quelcom que fa dels humans alguna cosa més que simples bestioles.  O no?

Per sort però,  la nostra capacitat d’evocació no es limita únicament a la creació artística, sigui del tipus que sigui. Un color, una olor... de qualsevol  objecte quotidià ens pot submergir en les suggestions més transcendents. N’hi ha infinits, d’exemples: un còmic amb bigoti i puro famós li deia a una dona que coneixia de feia poc: “ els seus ulls, els seus cabells, la manera de parlar... tot en vostè em recorda a ella, excepte vostè”. Un poeta castellà afirmava que “ vosostras, moscas voraces, me evocáis todas las cosas” Un cuiner gras i català deia que l’olor dels bolets el feia tornar a la masia on es va criar en la seva infantesa. 

Podria fer una llista interminable de petites coses que evoquen sensacions, idees o imatges. A mi, personalment, un dels objectes que darrerament m’ha evocat una idea més profunda és una porta amb el seu pany corresponent. Es tracta d’una porta solitària amb la qual m’hi haig d’enfrontar cada dia i que, des de fa vés a saber quan,  pateix de desgast cromàtic – això és, pintura difuminada- i, a més a més, disposa d’un pany ben curiós. Degut a un mal emplaçament de la serradura,  quan hom introdueix la clau té la sensació de que està fet malbé i que no funcionen els ressorts interiors que mouen el pestís. S’ha de fer un joc de canell de temps incert en funció de la destresa o paciència que es té fins que s’aconsegueix posar en funcionament i obrir la desitjada porta.

Doncs bé; ara fa uns dies i després d’una breu temporada sense saber res d’ella i quan, de nou,  em vaig trobar al seu davant, vaig veure amb sorpresa que l’havien pintada i, el més meravellós de tot, és que el pany era nou. La idea d’obrir amb facilitat i rapidesa aquella maleïda porta em va provocar uns instants de felicitat i reconciliació amb el món i l’univers. Uns segons més tard, però, la meva il·lusió va fondre’s com la neu a l’estiu. A l’introduir la clau seguia passant el mateix de sempre. I va ser llavors, davant d’aquesta estafa quotidiana i en el precís instant que el meu canell ja havia fet uns breus moviments de prova-error, que la meva ment va fer un viratge cap al fet artístic. Ja no era allà palplantat davant la porta i el maleït pany. Ara em trobava fent d’espectador enmig del Gattopardo de Lampedusa, en l’instant que el jove Tancredi, en mig d’una època de pretesos canvis com va ser el procés d’unificació italiana, i dirigint-se al seu vell oncle aristòcrata Don Fabrizio, li deixa anar l’afirmació més roent i veritable que he après mai: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”, o sigui: "Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï".

 Quanta raó la d'enTancredi: una frase i ja tenim la regla d'or dels temps actuals.

Canvien les formes,  les façanes, les paraules... canvia tot però, en el fons, sempre en resta el mateix. Fins i tot, el món que ens envolta és el mateix des de fa milions d’anys malgrat les dramàtiques i constants alteracions que pateix. El moviment  - i per tant el canvi- de les coses és pura aparença, com ja va advertir el filòsof grec Parmènides ara fa 2600 anys.  Una cortina de fum per ingenus de bona fe: nosaltres.

Coneixem l’engany però ho seguim permetent , una vegada rere l’altra. Sabem de qui és la mà invisible de què parlava Adam Smith encara que canviï de nom i forma , sabem que l’aigua pot presentar-se sota mil estats diferents però segueix sent aigua. Sabem que la política, com deia el gran Marx, Groucho, no és res més que l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar un remei equivocat, i que, es digui com es digui, sota les diferents formes d’organitzar el poder sempre es mantenen els mateixos errors.

 Coneixem infinitat de coses que ens vénen com a noves i que no fan res més que perpetuar les velles situacions de sempre... Ho sabem! Però, per desgràcia , d’allò que en resta sempre igual, allò que pretesament canvia, només en gaudeix una minoria en detriment d’una gran majoria, ahir, avui i demà.  

De retorn a la realitat, plantat davant la porta se m’acut que seria molt fàcil endinyar-li una patada i carregar-me la porta i el maleït pany. El cas, però, és que no ho faig... I allà segueixen, com sempre.



 

The End of the Line (Salvemos el mar) Pensem en el que veiem i actuem per solucionar-ho

Un dels objectius que sempre em proposo alhora d’intentar “ensenyar” les socials als alumnes de tercer d’ESO es mostrar-los les connexions que hi ha entre el que s’explica a classe i el que passa més enllà de l’escola. Amb altres paraules, mostrar-los un seguit de realitats que tenen uns efectes directes sobre les seves vides, no ja com a adolescents o estudiants, sinó com a membres de la societat de la qual en formen part i n’han de participar. És per aquesta raó que sovint els proposo activitats que van més enllà del llibre de text: veure documentals, treballar a partir dels mitjans de comunicació, petites investigacions sobre el terreny –in situ -... En el marc d’aquest curs escolar, vaig encetar el tema del greu problema que, tant a nivell local com mundial, està suposant la sobrepesca que estan patint la majoria de les espècies de peixos que consumim. El mitjà per fer-ho va ser la visualització i el posterior treball del documental: The end of the line, aquí subtitulat amb el tontet nom de “Salvemos el mar” ( no fos que se’ns escapés el més subtil i greu significat del títol en anglès!)

 Cartell publicitari del documental

El documental, realitzat l’any 2009 pel director Rupert Murray a partir d’un llibre d’investigació del periodista britànic Charles Clover del Daily Telegraph es centra en la greu situació que la pesca massiva industrial està duent, en aquests darrers 30 anys, a la majoria de les espècies de peixos i altres éssers aquàtics que consumim. Així com també dels greus efectes que això està provocant en els fons marins. El documental és un crit d’advertència seriós sobre aquest problema d’abast mundial. En els 85 minuts que dura, va resseguint com la mateixa situació afecta diferents punts del planeta: des de les costes de Terranova fins a les del Senegal passant per l’estret de Gibraltar o el sud d’Itàlia. En tots aquests llocs s’està arribant a la línia del col·lapse d’algunes espècies. Els contundents arguments que van sorgint al llarg del reportatge es reforcen i confirmen a partir de l’opinió dels diferents científics i experts que hi participen com a testimonis. D’entre totes, la més colpidora és la del professor Daniel Pauly de la Universitat British Columbia i expert en pesca global: “Estamos en guerra contra los peces y como los atacamos con toda nuestra indústria estamos ganando. Así es como percibimos nuestra interacción con ellos. Es una lucha.” 

Tonyiners en lluita contra els peixos. Per més grans i més forts que aquests darrers siguin, no tenen res a fer contra la capacitat tècnica del depredador humà.

El documental no es limita a denunciar aquesta situació sinó que apunta directament cap els responsables: la pesca il·legal – que representa a l’any uns guanys de 25 mil milions de dòlars -, la inoperància i permissibilitat dels polítics que apliquen unes mesures de  suposat control, del tot insuficients i mogudes per interessos particularistes – així, per exemple, mentre els científics recomanen una quota de pesca de no més de 15mil Tm si es vol recuperar l’espècie de tonyina vermella, els polítics n’aproven una de 29.500 tm. I, en total, en el món se’n capturen unes 60 mil.-  I, el més sorprenent de tot, la truculència d’ una de les multinacionals més poderoses del planeta: Mitshubishi. Increïble però cert!

Amb dades a la mà resulta que la Mitshubishi, una multinacional coneguda arreu de món pels seus automòbils i aparells electrònics és la principal productora de tonyina vermella del món. En aquest punt cal fer l’incís que aquesta és una de les espècies que es troba al voral de l’extinció. Doncs bé, el que fa la multinacional és comprar la tonyina als pescadors en grans quantitats. De fet, es calcula que el 60% de la producció de la tonyina vermella pescada és seva. I això no s’acaba aquí . Pel que sembla, l’objectiu final de la Mitshubishi és anar acumulant tonyina, congelar-la i esperar que l’espècie s’esgoti o se’n limiti la pesca per després vendre-la a un preu molt més elevat.  No cal dir que les autoritats japoneses i internacionals en tenen coneixement però, de moment, fan res. Per la seva part, la multinacional ho nega i a sobre té la barra de dir que el que fa és preservar la tonyina vermella per les futures generacions. Veure-ho per creure-ho!

Altres situacions crítiques que alerta el documental són la sobrepesca que està patint la costa nordoccidental africana, concretament el Senegal, on les pesqueres industrials dels països desenvolupats – diguem-ne, europeus, nord-americans, japonesos...- paguen als governs –sovint corruptes i amb eternes necessitats de capital – elevades sumes de diners pel dret de pesca mentre els pescadors nadius, amb mitjans molt més precaris, queden marginats i sense gaires oportunitats de seguir pescant. Una mena de David contra Goliat. De retruc, molts d’aquests pescadors com l’Adama Mbergaul  es veuran empesos a emigrar a la pretesa terra promesa europea cercant oportunitats per sobreviure ells i les seves famílies.

Així pas a pas, d’una punta del món a una altra, d’una espècie d’aquí a una d’allà i d’una situació crítica a una altra encara de més crítica, ens anem acostant al final de la línia a la que fa referència el títol del documental. Al punt de no retorn, més enllà del qual ja no podrem solucionar res i  n’ haurem de pagar les conseqüències. Una dada posa els pels de punta: si no s’atura l’actual ritme de pesca, els experts calculen que cap el 2048 la majoria de les espècies aquàtiques que consumim hauran desaparegut.

Des de la part optimista però el documental ens mostra algunes actuacions que s’estan duent a terme globalment en contra de la sobrepesca. Algunes són de tipus general com ara la creació de reserves marines – al Carib, les costes d’Alaska...- i d’altres passen per deixar la responsabilitat als consumidors com són la inclusió en les cartes de menús d’alguns restaurants advertint que aquest o aquell peix està en risc d’extinció o  l’etiquetatge amb tota la informació sobre les espècies que consumim: com s’ha pescat, lloc, si es tracta d’una espècie en risc d’extinció... 

  Mort massiva.

Al final dels 85 minuts, i malgrat les solucions aportades pel documental, la sensació que et queda és una barreja d’intranquil·litat, indignació  sorpresa... i impotència.  I és en aquest punt que sorgeix el gran dubte: davant d’una problemàtica d’abast mundial i, tinguent en compte els mitjans limitats de que disposo, què puc fer jo. Com puc fer que una situació global s’aturi o fins i tot es solucioni? Sovint o no acabem de trobar la resposta – ja ho solucionarà qui tingui mitjans o poder per fer-ho–, o bé, cerquem més informació durant un temps i, fins i tot, contactem amb associacions o organitzacions –ONG’s sobretot- que estan pel tema i col·laborem amb un donatiu –no gaire generós que hi ha crisi-  Sigui com sigui la cosa no passa d’aquí. La llàstima és que el problema segueix.

En realitat però això no és ben bé així. Ni de bon tros! És més, com vaig intentar demostrar als alumnes de 3r. , ells com a alumnes, primer, i com a consumidors després tenen molt poder per lluitar contra aquest i altres problemes d’abast mundial. Com a alumnes poden influir en altres companys-es i difondre per múltiples vies les seves opinions - d’això sí que en són uns experts. Oi que sí Sr. Zuckerberg? – I com a consumidors –indirectes ja que de diners per comprar no en tenen – poden fer prendre consciència als pares perquè comprin responsablement.  En cada cas però sempre han de tenir present que és la suma dels senzills gests quotidians de milions d’individus el que provoca reaccions que porten a solucions globals gravíssimes i a priori irresolubles. D’aquest tipus d’accions se’n poden trobar molts exemples: campanya contra el consum de transgènics, accions contra l’energia nuclear, boicot de multinacionals que permeten el treball infantil per fabricar els seus productes a un cost baix...

Així, és com els alumnes se n’adonen que tenen la possibilitat real i efectiva d’actuar. Que tenen el poder per canviar les coses. És aquesta consciència la que cal formar i posar a prova des l’àmbit educatiu. Sí ho aconseguim el món serà millor i podrem gaudir dels innombrables recursos que, ara i en un futur, ens ofereix. Inclosos els peixos és clar.

 Mapa de les reserves marines del món (Font: Partnership for Interdisciplinary Studies of Coastal Oceans. Web: http://www.piscoweb.org/)








Web oficial del documental: http://endoftheline.com

Enllaços per veure el documental online:

http://www.ver-documentales.net/salvemos-el-mar

http://www.documaniatv.com/naturaleza/salvemos-el-mar-video_880a3122c.html

Enllaços on es poden veure quines espècies estan amenaçades:

http://www.wwf.es/que_hacemos/mares_y_costas/ 

http://www.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Defensa-de-los-oceanos/Pesca-sostenible/

Per cert, una notícia per l’esperança és l’ apareguda el 16 de novembre a La Vanguardia, en la qual es fa esment que Australia crearà la xarxa de reserves marines més gran del món. Més informació a: 

http://www.lavanguardia.com/medio-ambiente/20121116/54355272232/australia-crea-la-red-de-reservas-marinas-mas-grande-del-mundo.html

Us ho imagineu sense ells?

“El nostre futur és desaparèixer”. Aquesta frase l'ha vaig escoltar ja fa anys d'un dels pocs pagesos que queden en actiu al meu poble. Frase curta però d’una veritat que, pel que sembla, porta tot el camí d’acomplir-se. Quan? Qui sap, pot ser d’aquí dos, tres, deu anys... El temps no importa, l’abatiment sí. 

És evident que, d’un temps cap aquí, el camp català ha entrat en un moment crucial de la seva existència. L’impuls tant positiu que el segle XX ha comportat per a molts sectors productius –especialment tot el referent al dels serveis- no s’ha traduït en el món pagès. Tot al contrari, mai fins ara el camp català ha estat tan malament. Fer de pagès avui és un repte formidable que pocs volen o poden assumir. Els handicaps són molts i les recompenses poques. Progressivament ,doncs, la geografia del país es va buidant d’un dels seus elements més antics i fonamentals ( al segle XIV, es calcula que al Principat hi vivien unes 450 mil persones i d’aquestes, les tres quartes parts vivien i treballaven al camp ). No és estrany, doncs, escoltar afirmacions com la del principi. 

 

No sempre però ha estat així. No sempre els pagesos s’han mostrat tant cansats i pessimistes amb el que és la seva activitat i les seves lluites reivindicatives. Exemples?. Tants com vulgueu. Només fa falta donar un cop d’ull a la història d’aquest país per adonar-se que, des de sempre, l’element pagès ha tingut un pes determinant en molts dels esdeveniments que al llarg dels temps han configurat la realitat específica catalana. La seva presència i protagonisme és ben present en qualsevol aspecte ja sigui polític, econòmic o cultural. 

 Fragment d'una miniatura del sege XIII en la que hi ha representat un pagès segant el blat. A l'época medieval més del 80% de la població vivia al camp i a la muntanya. Catalunya com la resta de l'Europa medieval es fonamentava en una societat rural i camperola.

Foren els pagesos –dits remences en al·lusió a l’impost que havien de pagar per redimir-se del lligam que els subjectava a les terres- els qui en dos onades revolucionaries, durant la segona meitat del segle XV, aconseguiren una victòria –insospitada en altres indrets de l’Europa senyorial- enfront els abusos dels senyors i que obrí una nova etapa per al camp català: la de la llibertat personal i poder treballar la terra sense estar-hi sotmès. 

Fou també gent del camp la que protagonitzà els primers moments decisius de l’anomenada Guerra dels Segadors que al llarg de dotze anys (1640-1652) enfrontà el Principat amb la Monarquia Hispànica de Felip IV. Igualment, no és pot passar per alt l’important paper jugat, en la Catalunya de la revolució industrial del segle XIX, per les figures de l’hereu i el fadristern. 

 

 Placa commemorativa a la població d'Àmer, dedicada a l'acord al que van arribar ela pagesos de remença amb el rei Ferran II i en el qual aconseguiren acabar amb el mal us de remença (deixaven d'estar adscrits a la terra i, per tant, la podien abandonar lliurement)

 El fill gran, l’hereu, és qui es queda al mas treballant la propietat mentre que el petit se’n va a la ciutat, estudia i es converteix en metge, advocat, mestre o bé instal·la una indústria o un comerç, sovint amb el capital proporcionat pel germà gran. D’altra banda, fou una qüestió relacionada amb el camp, la tant necessària reforma agrària –que havia de reorganitzar el sistema de propietat i explotació de la terra-, la que al llarg dels segles XIX i bona part del XX, enfrontà regularment a la pagesia i els polítics dels successius governs d’aquest país. De tots aquests esdeveniments en queda poca cosa. Qui se’n recorda si no és que ho ha llegit per casualitat en un “llibrot” d’història?. 

 Masia prop d'Olot. Des del segle XIX i fins ben entrat el XX, del camp català en sortiran bona part dels efectius humans que permetran el desenvolupament industrial i, conseqüentment l'expansió d'àmbit urbà.

 Els temps canvien, és evident. En l’últim segle hem passat d’una societat fonamentada i sustentada en el camp, a una que té en el sector serveis els seu màxim recolzament. La primera donava lloc a un cos social integrat, tots els seus elements estaven, en major o menor mesura, interconnectats. La vinculació entre el món rural i el de la ciutat era molt estreta ja fos per lligams familiars o personals –molta gent de ciutat tenia arrels rural- o bé, per necessitats estrictament materials –calia, abans que res, proveir les ciutats d’aliments-. Tot plegat permetia l’existència d’un cert substrat camperol en els esquemes mentals de la gent de ciutat: des d’expressions típiques de la parla pagesa –us imagineu que no poguèssim fer ús del “can” per referir-nos a la casa d’algú?- fins a l’amor per l’entorn natural i la tan preuada i ,enyorada per molts, “vida al camp”. Conscients d’aquests lligams, els polítics de l’esquerra moderada no es van estar d’incloure en les seves propostes electorals durant els anys de la II República, l’obtenció per a tots els catalans de la “casa i l’hortet” –segurament per això sempre guanyaven-. No es estrany, doncs, que algú com l’escriptor i periodista Víctor Alba, hagi qualificat als catalans com a “pagesos trasplantats a la ciutat”

La societat actual, en canvi, ha abandonat definitivament qualsevol lligam amb el camp. Com deia la cançó: “el passat ha quedat enrera”. El ciutadà d’avui, tant ple de falses necessitats, viu d’esquenes al pagès ja no entén el seu treball ni la seva forma de vida, no s’adona del que pot arribar ha passar quan aquest ja no hi sigui: us ho imagineu?.

Dades de L'institut Catala d'Estadística que reflexen com el sector de l'agricultura és el que menys afiliats a la Seguretat Social té. Les dades són preocupants.

Algunes fonts per aprofundir més sobre el tema:
1-  Institut Català d'Estadística 
2-  Blog del Periòdic El Portal Nou
3-  La qüestió remença
4-  Actualitat del món agràri

La Immigració 

Hi ha fenòmens que per la seva continuïtat en el temps són tan vells com l’home mateix. Un d’ells és el de la immigració. Ja durant el darrer canvi climàtic sofert per la Terra, el Quaternari (època de glaciacions que acabaria per configurar el medi ambient actual) les comunitats d’homo sapiens es van veure obligades a emprendre incomptables moviments d’anada i tornada per tota la geografia de l’Europa del moment, a la recerca d’indrets que reunissin les condicions necessàries per adaptar-s’hi i desenvolupar-hi una vida amb garanties d’èxit. Des de llavors, el recurs d’abandonar una terra per aconseguir aixecar un possible futur millor ha estat el company d’infinitat de comunitats humanes al llarg de la seva història. Al costat d’això, hi ha hagut indrets que per les seves especials característiques -ambientals, polítiques, econòmiques o socials- s’han convertit en receptors d’aquestes onades de nousvinguts, donant com a resultat la fusió, moldejada al llarg del temps, entre l’autòcton i el forani i que ha acabat per configurar, llur realitat específica actual. En aquest sentit, Catalunya hauria estat i, ho és encara avui, un d’aquests llocs d’acollida d’immigrants i, ens agradi o no, en som el resultat. J. Vicens Vives ja ho deixà molt clar quan afirmava que els catalans: “som fruit de moltes llavors i, en conseqüència, cultural i biològicament som mestissos”.

No es pot oblidar que Catalunya ha esdevingut històricament un país de pas i permanència, una cruïlla de cultures que, ha acabat fent d’aquest mestissatge un dels trets més importants de la seva identitat cultural. Molts i, diversos en quant a cultures i procedència geogràfica, han estat els qui han optat per quedar-se, viure i formar part d’aquesta terra. Alguns han reeixit i han passat a formar part del que abans hem anomenat identitat cultural. Altres -per que no han sabut o no han volgut fer-ho- encara intenten trobar un lloc dins d’aquesta identitat. D’entre els primers, caldria parar una atenció especial, pel fet d’haver estat un exemple excel·lent de simbiosi entre emissor i receptor, als qui fa quatre segles vingueren del nord, als immigrants francesos provinents d’Occitània –la França d’Oc-. La seva importància en el modest redreç català del segle XVI –malgrat que encara en cal un estudi més profund per part dels historiadors- es indubtable.

Efectivament, des de la segona meitat del segle XIV Catalunya havia patit un seguit de sotregades –epidèmies de peste, crisis del comerç mediterrani i de producció, arraconament polític per part de la Monarquia dels Haubsburg etc...- que havien anat debilitant el conjunt de la seva població;“un país buit -en paraules de l’historiador J.Nadal- que calia omplir”-. Ja des dels primers indicis de crisi però començaren a atravessar els Pirineus gent provinent, majoritàriament, d’Occitània cercant les oportunitats que la seva terra no els donava. La immigració occitana es caracteritzà per la seva continuïtat temporal –gairebé dos segles-, per la massivitat –se’n troben al litoral igual que al Pla de Lleida, al Montseny com a les Alberes o a les muntanyes del Penedès, a la Conca del Llobregat com al Baix Ebre, a les terres altes de Vic com a les de Segarra-, per la procedència social –es tractava ,sobretot, d’homes joves, sense qualificació professional que feien tasques de jornalers agraris- i per la parla –solien ser individus que, per sobre de les diferències entre les respectives llengües literàries catalana, gascona o llenguadociana, semblaven parlar pràcticament la mateixa llengua que la gent del país-. En uns moments com aquells,doncs, un gran nombre d’ells no varen tindre grans dificultats per integrar-se en el teixit d’aquella societat catalana. L’element clau però que els va permetre aquest insòlit arrelament en el país –i que pot ser no es tornarà a repetir fins a les onades immigratories dels anys 50 i 60 del segle XX- va ser l’enllaç matrimonial. Un enllaç que no sols era físic sinó, en la majoria de casos, també social i cultural.

Des de llavors fins avui, Catalunya ha crescut nodrint-se d’altres fluxos migratoris. El repte de què fer amb la immigració però segueix i, tot i que, per afrontar-lo calen solucions adaptades als temps actuals, no estaria de més fer cas a la màxima d’Herodot per a qui la història, com en tantes altres qüestions, és mestra de vida.

Les veus del Pamano o la força de la Història

Sovint se sol dir que el pitjor conflicte que pot patir una societat és una guerra civil. Un dels elements que el fa diferent de les altres confrontacions és que enfronta els integrants d’una mateixa comunitat. Les ferides que se’n deriven solen ser d’una gran profunditat i complicada superació en l’esdevenir del temps. No és estranys, doncs, que els problemes patits per uns, s’arrosseguin a través de les generacions futures sense que hi hagi una resolució definitiva.

Un exemple de tot això és el llibre Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Una obra dura, sense concessions i, en la qual, l’autor partint d’un fet fortuït que té lloc en el present, ens va desvetllant un seguit d’episodis ocorreguts en un poblet del Pirineu durant la postguerra civil i que faran aflorar, entre els personatges de la història, velles tensions i ferides mai tancades ni oblidades. Al llarg de l’obra, l’autor va resseguint l’itinerari vital d’uns individus que no poden escapar del moment històric cruel que els va tocar viure i que els acabarà marcant per sempre.

Després de la lectura d’aquest llibre hom no pot deixar de pensar que tots acabem sent víctimes del temps que ens ha tocat viure i que l’únic remei que tenim a l’abast és adaptar-nos-hi.

Una breve reflexión sobre el bloque 1 y algunas apps destacadas.

Es un hecho obvio que la sociedad moderna actual está dirigiéndose hacía la tecnificación total y ésta no puede ser entendida ni desarrollada sin la hiperconectividad a la que se están sometiendo todos los procesos y actividades de nuestra vida diaria. Cada vez nos acercamos más a lo que ya se ha dado a conocer en algún campo como el de las ciudades inteligentes (Smart Cities) como la “internet de las cosas”. Ya no se trata de conectar dispositivos con personas sinó a conectarlo todo a través d'una red casi infinita.

En este contexto, la educación no puede quedarse ni al margen ni rezagada. Como en tantas otras ocasiones pasadas en las que se han producido grandes cambios se hace necesario un debate profundo de los modelos educativos pedagógicos y didácticos que incluyan elementos como la adaptación, la formación y la innovación.

La punta de lanza actual estaría en el amplio campo de las TIC y, dentro de éste no cabe duda que, el de los dispositivos móviles y todas sus extraordinarias posibilidades educativas. Precisamente algunas de éstas las estamos viendo en este curso.

Concretando y centrando ya esta reflexión en el bloque 1 que acabamos de concluir creo que, en general, las propuestas de apps y sus usos en clase son muy acertadas. Un factor que considero especialmente bueno es la transversalidad de la mayoría de dichas apps. El hecho que puedan ser útiles y tranversales para todas las materias es una de sus grandes ventajas. Así es una gran ventaja poder utilizar la misma app para diseñar proyectos tanto de matemáticas como sociales, tecnología, lengua...

Otra ventaja seria la colaboración entre todos los implicados. Estableciéndose una relación más próxima e interactiva entre todos los implicados en algún proyecto.

I por último, destacaria la movilidad de la que hacen gala estas apps. Ahora mismo, por ejemplo, estoy escribiendo estas líneas con mi smartphone con la app Office Suite en el tren de regreso a casa.

De entre todas las apps presentadas destacaria tres: Twitter,Evernote y Diigo. Creo que a parte de sus cualidades especifícas como transmisoras de información, su valor radica en sus extraordinarias capacidades para realizar actividades colaborativas, immediatas y móviles. De hecho las tres se complementan perfectamente.

Siempre que se disponga de una conexión de datos o un punto wifi pueden estar al alcance de todos. Detalle éste, muy apreciado cuando se realizan actividades fuera del aula.

En este último punto, Evernote es ideal para organizar toda la información de las otras dos apps.